Església Evangèlica Santa Coloma de Cervelló

Malgrat he nascut en una família cristiana, això no m'ha fet cristià. He disposat d’un aprenentatge des de petit del que ensenya el cristianisme, però no una acceptació dels seus ensenyaments. 

Durant temps vaig observar a moltes persones ser cristianes sense que, sota el meu punt de vista, reflexionessin en el que estaven creient. Per tant, vaig arribar a la conclusió que algunes persones creien en Jesús per tradició familiar, altres perquè els donava força per a superar problemes durs de la vida, altres perquè volien tenir confiança en enfrontar la mort, i altres amb diverses opcions similars. Vaig pensar que cap d'aquestes motivacions era suficient, i ni tan sols coherent, per a creure en el cristianisme. No té sentit creure per a superar millor els problemes de la vida, si realment no hi ha ningú que ens ajudi. Tampoc té sentit creure per a tenir esperança després de la mort, si després de la mort no hi ha res. I tampoc té sentit creure, acollint les limitacions ètiques que implica el cristianisme, únicament per tradició familiar. Només hi havia un motiu que feia al cristianisme mereixedor de ser seguit, i aquest motiu és que tot el que ensenya sigui realment veritat. 

És a dir, hi ha algunes ensenyances del cristianisme fàcils d'acceptar, com que tots hem fet coses dolentes; uns més i d’altres molt menys, però tots, al cap i a la fi, hem realitzat alguna cosa que no està bé. Però hi ha d’altres, sobretot les que fan referència a fets sobrenaturals, que a priori tenen aparença de poca credibilitat. De veritat hi ha un Déu que va crear l'univers?, de veritat les persones del món li importem?, de veritat ens hem allunyat d'ell per les coses que hem fet malament?, de veritat ens ha estimat tant que ha proveït una forma perquè, malgrat haver fet coses malament, puguem passar l'eternitat amb ell?, de veritat aquesta forma és creure que Jesús va ser el seu fill i va morir per a pagar pel que jo he fet malament?, de veritat hi ha vida després de la mort?, de veritat només hi ha dos destins possibles, el cel o l'infern? 

Com que ser cristià, i viure segons el que el cristianisme ensenya, condiciona tota la teva vida; val la pena estar segur que realment els seus ensenyaments són veritat. En cas contrari, segons el mateix apòstol Pau va dir, els cristians seríem dignes de llàstima. 

Per això, abans de rebutjar precipitadament les ensenyances del cristianisme, em vaig posar a esbrinar si té sentit creure-les. Per a la meva sorpresa, vaig descobrir que realment són dignes de confiança, perquè aporten molts indicis de veracitat. Com a petit exemple, ni tan sols el més hostil dels ateus acadèmics actuals, Richard Dawkins, diu que el cristianisme és irracional o il·lògic; sinó que és poc probable. 

Amb el temps vaig anar esbrinant que el que el cristianisme ensenya sobre la humanitat, concorda absolutament amb el que observem; el que ensenya sobre història, realment va esdevenir. Finalment, mentre anava esbrinant més coses, vaig arribar a la conclusió que el cristianisme és qui millor explica l'existència humana i de l'univers. Per aquest motiu, per haver provat la seva robustesa, és que sóc cristià, que tinc la seguretat de passar l'eternitat amb Déu, la seguretat de ser perdonat pel que he fet mal (sigui poc o molt) i la seguretat de l'existència d'un Déu sense el qual res del que observo hagués arribat a existir. 

Per aquest motiu t'animo a avaluar el cristianisme sense prejudicis, per tal d'avaluar-lo sincerament, i d'aquesta manera puguis arribar a les teves pròpies conclusions.